Si passes molt temps atrapat en el tràfic comences a mirar amb atenció als altres. I veus que hi ha molta gent que estiren amb les dents del poc espai que ocupen amb els seus cotxes,ignorant per complet la presència o necessitats dels altres.La distància entre ells no es per els cotxes,la distància entre ells és molt pitjor.És una profunda falta d’amor,atenció... cada un veu les seves problemes i les aspiracions petites d’una manera destructiva.I el trànsit és només una situació,aquestes persones no es converteixen de sobte generoses en el moment en el que surten dels cotxes.Ells porten la seva falta d’amor i la porten a les botigues,oficines,a casa,i eduquen els seus fills a no cedir els seus seients en el trànsit,omples l’ànima amb odi,se senten ofensos i tenen dret a quexar-se i actuar en consequencia.La vida és injusta,per què han de ser ells justs?La vida porta preocupacions i problemes,per què han de protegir als altres?Ningú et dona amor,per què començar tu?
La primera decepció real que he patit en aquesta vida no ha tingut cap conexió amb un fracàs en l’amor o professional.Va succedir en el moment quan vaig sentir per primera vegada que el món en el que visc no val la pena ser canviat a millor,que les persones no mereixen cap esforç.Aquest pensament em va espantar més que qualsevol cosa.És absurd creure en un món que no estimes.És absurd lluitar per ell.I com estimar a un grup de persones que es fan mal conscientment?Me he penjat de camíns que encara no he caminat i de la má de gent bella que vaig conèixer.Vaig veure nens descalços que tenien poc per menjar,però reien relaxats sense mals pensaments.I vaig conèixer a una dona que va sobreviure a Auchwitz i va dir suau i bella que ella no culpa a ningú,que les persones es veuen obligades a transformar’se en males forçades per les circumstàncies i que hauriam de tindre cura de que coses tan males com l’Holocaust no es repeteixin.Existeix bell en aquest món,existeix també amor.Llàstima que s’han tornat rares,una pena que dependem tots de la gran massa.Llàstima que la gran massa es com el trànsit en dies amb pluja o a hora punta.
Avui vaig fer una foto quan el sol estava a punt de caure i la ciutat començava a transformar-se.Escoltava una canço de Michael Jackson a la ràdio,estava al cotxe en el context de la meva decepció,estava pensant que un home ha tingut que canviar el color de la seva pell per fer que millons de persones escoltin quan diu que ‘’no importa si ets negre o blanc’’.La llum de l’alba o capvespre encara te el poder d’obrir per uns moments portes cap a mons tranquils i màgics.A la meva foto hi havia un noi i una noia que es van aturar per besar-se i abraçar-se i la llum ha fet de tal forma que els trencaven de la gent que no es besava.M’agrada veure’ls i imaginar-me que es besaran i estaran abraçats per sempre.I aixi fins que trobo una raó per lluitar pel món en el que visc,trobo més aviat,en una foto,un camí cap a un món bell,com jo desitjo.I potser els camins irreals als que neixem en la nostra recerca es trobaràn d’alguna forma en un real millor,en un tràfic muscial no sorollós,on la presència dels altres és una oportunitat i no un impediment.
